Entrevista a Eulàlia Grau

Un art al marge, al marge del mercat, de les corrents artístiques, ben bé al marge de tot,  perquè quan algú parla de les injustícies socials i s'implica en la seva denúncia com ho fa l'Eulàlia Grau (Terrassa, 1946), emprèn un camí que de cap manera pot encaixar en un sistema, el de l'art, fortament estructurat. De la seva actual exposició al MACBA, Mai no he pintat àngels daurats, aprenem que les injustícies hi eren i hi són, que la corrupció està implícita en l'exercici del poder i que l'art és vehicle per despertar la consciència crítica sobre el món que entre tots anem construint. Acostar l'art a la vida o bé com fa l'Eulàlia, comprometre's amb la vida a través de l'art. 

Comencem des del principi, com vas arribar al món de l'art?
Quan era jove anava molt perduda i vaig estar un any a Belles Arts, però allà la gent pensava més en Goya i Velázquez i la seva manera de pintar, per mi era molt anacrònic i l’any següent vaig anar a l’escola Aixelà on per exemple hi havia en Portabella. D’allà vaig passar a l’Eina, que t’obria a un altre món i et connectava amb l’actualitat, miraves cap endavant.

Però no et vas quedar a Barcelona
No, vaig marxar cap a Milà, on durant nou mesos vaig estar fent pràctiques en un estudi d’arquitectes i em va servir molt per veure l’art actual. Justament vaig començar a fer collage a Milà. En concret els primers collage són del 1971 i la primera exposició del 1974.

Eulàlia Grau, Núvia i rentaplats (Etnografia), 1973. Foto: CRBMC. Enric Gracia Molina i Joan M. Díaz Sensada

Per cronologia i generació la teva obra es situa dins l’art conceptual, però sovint funciona més com una categoria per endreçar la història de l’art que no pas un fet, et consideres una artista conceptual?
En aquella època l’art conceptual era el Body Art, el Land Art i l’art del pensament que era una cosa més abstracta. L’art conceptual és un art efímer, quan jo faig un quadre no és art conceptual. De fet els artistes conceptuals de l’època, quan vaig exposar a la Sala Vinçon i després a la Galeria G, em miraven amb mala cara perquè no feia art conceptual de cap de les maneres. Ara l’art conceptual és molt més ampli, ho engloba tot, però jo no crec que hagi fet mai art conceptual.

Eulàlia Grau, No he pintat mai àngels daurats, MACBA, 2013. Foto: Camilayelarte
Eulàlia Grau, No he pintat mai àngels daurats, MACBA, 2013. Foto: Camilayelarte

Tot i així, creus que existia el sentiment de formar part d’un grup, d’un col·lectiu?
Jo personalment diria que no, estàvem a la mateixa galeria, podíem fer exposicions conjuntes, però crec que no.

Arribava a Barcelona el que passava a nivell artístic internacionalment, l’art conceptual, el povera?
Sí, arribaven entrevistes o per exemple a les escoles, com en el cas de l’Eina parlàvem i ens passàvem documentació i pensa que els artistes en general, som molt inquiets i viatjàvem per veure el que es feia a fora.

Els teus collages em fan pensar en el muntatge cinematogràfic i la col·lisió d’imatges de la que parla Eisenstein, creus que hi té alguna relació el fet que estudiessis cinema?
Totes les coses, tot el teu bagatge t’influeix, de manera conscient o no. Per exemple Belles Arts també em va influenciar en saber el que no volia fer: no volia dibuixar ni pintar. Per tant, segurament sí que els estudis de cinema han influenciat la meva obra.

Tot i utilitzar imatges provinents dels mass-media les associacions són molt obertes i deixen molt espai a la interpretació
El que m’agrada és que la gent fagi la seva pròpia lectura. Depenent de cada espectador i de quina sigui la seva cultura, la seva edat, pot veure coses diferents davant una mateixa obra. El que busco és obrir el ventall davant la lectura d’una obra.

Eulàlia Grau, Caps, calces i mitjons (Etnografia), 1973. Foto: Tony Coll


Sovint la teva obra es cataloga com a feminista però en realitat no només tractes temes relacionats amb la condició de la dona sinó que denuncies qualsevol forma d’abús de poder, consideraves que feies un art feminista?
Jo no era feminista, de fet no era de cap moviment, però les meves idees eren i són llibertàries. En la meva obra sobretot hi ha un compromís social, sempre m’han preocupat els problemes de la gent, les presons, la pobresa, l’habitatge... 

Era difícil ser dona en el món artístic dels anys setanta?
Era difícil en tots els nivells i en el cas de l’art també. Per exemple les grans galeries de Barcelona ens ignoraven totalment. Érem molt poques dones artistes, però realment tampoc hi havia dones polítiques, ni dirigint empreses. El paper de la dona en aquella època era el de casar-te, tenir fills i quedar-te a casa.

Quins eren els teus referents artístics?
No tenia cap referent concret, mica en mica anava fent camí, però sempre m’ha interessat la poesia de Françoy Villon, un poeta francès del segle XV, que al contrari de poetes més tradicionals parla de problemes socials.

Eulàlia Grau en el MACBA. 2013. Foto: Camilayelarte
A l’exposició del MACBA veiem com les obres de principis dels setanta són més al·lusives mentre que després de la mort de Franco passen a ser molt més explícites, tant en la denuncia com en el compromís.
Els anys setanta, després de la mort de Franco, Barcelona era molt interessant, eren moments de moltes inquietuds, de moltes esperances i la gent tenia moltes energies. Potser sí que llavors els meus treballs són més polítics però no crec que ho fes de forma intencionada perquè penso que els treballs sempre són una evolució i l’últim treball no hi seria si no hagués existit l’anterior. És a través d’aquesta experiència que un mateix va evolucionant i va trobant noves iniciatives. Els anys setanta eren un moment en que les idees et portaven a fer coses noves, a trencar amb tot el viscut fins el moment. Justament va ser en aquella època quan vaig trobar-me amb el cas de Juan Vilá Reyes i em vaig posar en contacte amb la CNT per tal de fer el treball sobre ell. 

Eulàlia Grau, Kommentar, 1982. Foto: Gasull 
Juntament amb el compromís social un altre tret comú de l’art dels setanta era el rebuig i la denúncia del mercat de l’art. 
Els artistes conceptuals estaven en contra del mercat de l’art i jo, encara que no em consideri artista conceptual, també hi estic en contra. Per posar un exemple, de les primeres obres, Etnografies, mai havia venut pràcticament res fins fa tres o quatre anys, quan el MACBA i el Reina Sofia han adquirit obra. Jo mai he tingut interès a vendre obra. Però molts artistes quan s’han consolidat sí que s’han adaptat a aquest mercat i han entrat a formar-ne part. En definitiva, crec que el mercat de l’art és com un forat negre, que tot el que entra ho absorbeix.

Parla’ns una mica dels espais expositius d’aquell període, com la Sala Vinçon, la Galeria G o galeries que arriscaven com la Galeria Ciento.
Eren espais alternatius que presentaven obra de gent jove i que no s’havien vist mai abans. Trencaven amb els esquemes de les galeries que hi havia fins al moment a Barcelona. La Sala Vinçon o la Galeria G tenien interès per coses d’actualitat, tant d’aquí com de fora, però el seu problema és que eren inviables perquè no aconseguien vendre pràcticament res. En el cas de la Galeria Ciento, oferia un ventall més ampli que les altres galeries ja que apostava per artistes joves però també per artistes més consolidats. Va ser en aquesta galeria on hi vaig presentar la Discriminació de la Dona i les serigrafies de la Cultura de la mort i la Maria Aurèlia Capmany em va fer la presentació.

Eulàlia Grau, Orden público, 1978. Foto: Gasull Fotografia


Quin paper hi tenia la crítica en la divulgació de l’art? 
En aquest país, la crítica sempre ha tingut un complexe d’inferioritat molt gran i ha construït la història de l’art sempre a través de la comparació amb el que es fa a nivell internacional, sobretot en comparació amb els americans, si la teva obra no s’assembla amb el que es fa allà ja no es té en compte. L’obra d’un artista d’aquí no té força per si mateixa ha de ser sempre a través de la comparació.

No he pintat mai àngels daurats, MACBA, 2013. Foto: Camilayelarte

El que més sorprèn de l’exposició al MACBA és la vigència del discurs i dels temes que toques, la corrupció de Vilà Reyes contraposat amb el Diego Navarro, i el d’Urdangarín i companyia amb el de la Maria. Trobes paral·lelismes en la situació dels anys setanta i l’actual crisis que vivim?
És diferent, bé, les aparences són diferents però el fons és el mateix. Les coses han canviat, per exemple la situació de la dona està millor, però no del tot. S’ha de tenir en compte que una mateixa societat hi ha diferents nivells, i els problemes no són iguals per tothom perquè hi ha gent més culta i conscienciada i altra que no tant. Crec que ara és un moment en que han de sortir coses noves i ha de ser justament la gent jove que encara no està contaminada qui ha de fer aquests canvis. És un moment en aquest sentit d’esperança, mica en mica tot ha de canviar, perquè la societat tal i com és en l’actualitat no pot continuar.

Quina funció creus que hauria de tindre l’art en la societat? 
L’art sempre hauria de tenir la funció de transformar la societat. Sempre és un diàleg a través de les imatges i que arriba a l’espectador i és amb aquesta persona amb qui es crea el diàleg i la possibilitat del canvi.

Enllaços: www.eulalia-grau.comwww.anquenuit.com

Àlbum de fotos de l'exposició a la nostra pàgina de Facebook.

Eulàlia Grau. No he pintat mai àngels daurats.
Fins el 26 de maig de 2013
MACBA
Plaça dels Àngels, 1 - Barcelona (mapa)
@MACBA_Barcelona
Preu: 6,50€ 



**************************************
(Traducción al castellano)
**************************************

Un arte al margen, al margen del mercado, de las corrientes artísticas, un arte al margen de todo porque cuando alguien habla de las injustícias sociales y se implica en su denuncia como lo hace Eulàlia Grau, emprende un camino que de ninguna manera puede encajar en un sitema, el del arte, fuertemente estructurado. De su actual exposición en el MACBA, Nunca he pintado àngeles dorados, aprendemos que las injustícias existían y existen, que la corrupción está implícita en el ejercicio del poder y que el arte es vehículo para despertar la conciencia crítica sobre el mundo que entre todos construimos. Acercar la vida al arte o bien como hace Eulàlia, comprometerse con la vida a través del arte.

¿Cómo empezaste en el mundo del arte?
De joven iba muy perdida y estuve un año en Bellas Artes, pero allí la gente pensaba más en Goya y Velázquez y su manera de pintar, me parecía muy anacrónico y al año siguiente fui a la escuela Aixelà donde por ejemplo estaba Portabella. De allí me fui a Eina que me abrió otro mundo y me conectó con la actualidad, mirando hacia adelante.

Pero no te quedaste en Barcelona
No, me fui a Milán, donde durante nueve meses estuve haciendo prácticas en un estudio de arquitectura y me sirvió mucho para ver arte actual. Precisamente empecé a hacer collage en Milán, en concreto  los primeros collage son de 1971 y la primera exposición de 1974.

Por cronología y generación tu obra se sitúa dentro del arte conceptual, pero a menudo funciona más como una categoría para ordenar la historia del arte y no como un hecho, ¿te consideras una artista conceptual?
En esa época el arte conceptual era el Body Art, el Land Art y el arte del pensamiento que era una cosa mucho más abstracta. El arte conceptual es un arte efímero, cuando yo hago un cuadro no es arte conceptual. De hecho los artistas conceptuales de la época, cuando exponía en la Sala Vinçon y más tarde en la Galeria G, me miraban con mala cara porque no hacía arte conceptual de ninguna de las maneras. Actualmente el arte conceptual es mucho más amplio, lo engloba todo, pero yo no creo que nunca haya hecho arte conceptual.

Aun así ¿crees que existía el sentimiento de formar parte de un grupo, de un colectivo?
Yo personalmente diría que no, estábamos en la misma galería, podíamos hacer exposiciones conjuntas, pero creo que no.

¿Llegaba a Barcelona lo que pasaba a nivel artístico internacional, es decir, el arte conceptuial, el povera...?
Sí, llegaban entrevistas o por ejemplo en las escuelas, como en el caso de Eina, hablábamos y nos pasábamos documentación, piensa que los artistas, en general son muy inquietos y viajábamos para ver lo que se hacía fuera.

Tus collages me hacen pensar en el montaje cinematográfico y la colisión de imágenes de la que habla Eisenstein, ¿crees que hay alguna relación con el hecho de que estudiaras cine?
Todas las cosas, todo tu bagaje te influye de manera consciente o no. Por ejemplo en Bellas Artes también me influenció el saber lo que no quería hacer: no quería dibujar ni pintar. Por lo tanto seguramente sí que los estudios de cine han influenciado mi obra.

A pesar de utilizar imágenes que provienen de los mass-media las asociaciones son muy abiertas y dejan mucho espacio a la interpretación.
Lo que me gusta es que la gente haga su propia lectura. Dependiendo de cada espectador y de cuál sea su cultura, su edad... puede ver cosas diferentes ante una misma obra. Lo que busco es abrir las posibilidades de lectura ante una obra.

A menudo tu obra se cataloga como feminista pero en realidad no sólo tratas temas relacionados con la condición de la mujer sino que denuncias cualquier forma de abuso de poder, ¿considerabas que hacías un arte feminista? 
Yo no era feminista, de hecho no era de ningún movimiento, pero mis ideas eran y son libertarias. En mi obra ante todo hay un compromiso social, siempre me han preocupado los problemas de la gente, las cárceles, la pobreza, la vivienda...

¿Era difícil ser mujer en el mundo artístico de los años setenta?  
Era difícil en todos los niveles y en el caso del arte también. Por ejemplo las grandes galerías de Barcelona nos ignoraban totalmente. Éramos muy pocas mujeres artistas, pero realmente tampoco había mujeres políticas ni dirigiendo empresas. El papel de la mujer en esa época era el de casarse, tener hijos y quedarse en casa.

¿Cuáles eran tus referentes artísticos?
No tenía ningún referente concreto, poco a poco iba haciendo camino, pero siempre me ha interesado la poesía de Françoy Villon, un poeta francés del siglo XV, que al contrario de poetas más tradicionales habla de problemas sociales.

En la exposición del MACBA se ve como las obras de principios de los setenta hacen alusión a ciertos temas mientras que tras la muerte de Franco pasan a ser mucho más explícitas, tanto en la denuncia como en el compromiso. 
En los años setenta tras la muerte de Franco, Barcelona era muy interesante, eran momentos de muchas inquietudes, de muchas esperanzas y la gente tenía muchas energías. Tal vez sí que por entonces mis trabajos fueran más políticos pero no creo que lo fuera de forma intencionada, porque creo que los trabajos siempre son una evolución y el último trabajo no existiría sin el anterior, Es a través de esta experiencia que uno mismo va evolucionando y encontrando nuevas iniciativas. Los años setenta eran un momento en que las ideas te llevaban a hacer cosas nuevas, a romper con todo lo vivido hasta entonces. Justamente fue en aquella época cuando me encontré con el caso de Juan Vilá Reyes y me puse en contacto con la CNT para hacer el trabajo sobre él.

Junto con el compromiso social, otro aspecto en común del arte de los setenta era el rechazo y la denuncia al mercado del arte
Los artistas conceptuales estaban en contra del mercado del arte y yo, aunque no me considere artista conceptual, también estoy en contra. Por poner un ejemplo, de mis primeras obras, Etnografías, prácticamente no había vendido nada hasta hace tres o cuatro años cuando el MACBA y el Reina Sofía han adquirido obra. Yo jamás he tenido interés en vender obra pero muchos artistas que se han consolidad sí que se han adaptado a este mercado y han entrado a formar parte de él. En definitiva, creo que el mercado del arte es como un agujero negro, que todo lo que entra lo absorbe. 

Háblanos un poco de los espacios expositivos de aquel período, como la Sala Vinçon, la Galería G o galerías que arriesgaban más como la Galería Ciento. 
Eran espacios alternativos que presentaban obra de gente joven y que no se habían visto nunca antes. Rompían con los esquemas de las galerías que existían hasta el momento en Barcelona. La sala Vinçon o la Galería G tenían interés por cosas actuales, tanto de aquí como de fuera pero su problema fue que eran inviables porque no conseguían vender prácticamente nada. En el caso de la Galería Ciento, ofrecía un abanico más amplio que las otras galerías ya que apostaba por artistas jóvenes pero también por otros más consolidados. Fue en esta galería donde presenté la Discriminació de la dona y las serigrafías de La cultura de la mort, Maria Aurèlia Capmany hizo el texto del catálogo.

¿Qué papel tenía la crítica en la divulgación del arte? 
En este país la crítica siempre ha tenido un complejo de inferioridad muy grande, y ha construido la història del arte siempre a través de la comparación con lo que se hace a nivel internacional, sobretodo comparándolo con los americanos y si tu obra no se parece a lo que haces allí ya no se te tiene en cuenta. La obra de un artista de aquí no tiene fuerza por sí misma, siempre lo hace a través de la comparación.

Lo que más sorprende de la exposición en el MACBA es la vigencia del discurso y de los temas que abordas, la corrupción de Vilá Reyes contrapuesto con el de Diego Navarro y el de Urdangarín y compañía con el de María. ¿Encuentras paralelismos en la situación de los años setenta y la actual crisis que vivimos?
Es distinto, bien, las apariencias son distintas pero el fondo es el mismo. Las cosas han cambiado, por ejemplo la situación de la mujer está mejor, pero no del todo. Se tiene que tener en cuenta que en una misma sociedad hay distintos niveles y los problemas no son iguales para todos porque hay gente más culta y concienciada y otra no tanto. Creo que ahora es un momento en que han de salir cosas nuevas y ha de ser justamente la gente joven que todavía no está contaminada quien debe hacer estos cambios, poco a poco todo debe cambiar porque la sociedad tal y como es actualmente no puede continuar.

¿Qué función crees que debe tener el arte en la sociedad? 
El arte siempre debería tener la función de transformar la sociedad. Siempre es un diálogo a través de las imágenes y que llega al espectador y es con esta persona con la que se crea el diálogo y la posibilidad de cambio.

Álbum de fotos de la exposición en nuestra página de Facebook.

Eulàlia Grau. Nunca he pintado ángeles dorados
Hasta el 26 de mayo de 2013
Plaça dels Àngels, 1 - Barcelona (mapa)
@MACBA_Barcelona
Precio: 6,50€

Camila y el Arte

3 comentarios:

  1. Molt bona entrevista. De fet ets el meu blog de referència!.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Anna,

      Moltes gràcies pel teu comentari! Celebrem que t'agradi el blog i l'entrevista.

      Fins una altra!

      Eliminar
  2. Gabino Amaya Cacho ahora nos vuelve a sorprender con su nuevo trabajo, el puntillismo abstracto figurativo, te invito a admirar su nueva obra, es excelente!!!

    ResponderEliminar

Instagram